Ací us penge un poema fet per mi, pensat per a xiquets de primària com a exemple, ja que al llarg d'aquest curs aprendrem a fer poemes i l'últim dia de classe cadascun dels vostres fills ens recitarà el poema al saló d'actes de l'escola. Espere que us agrade aquest poema i la idea de realitzar aquesta activitat tan creativa, ja que necessita de molta imaginació.
La lluna està molt trista al mig del cel
no vol somriure ni amb un caramel
les estreles la volen consolar
amb una cançó celestial cantar.
Doncs, que té la blau lluna que s'amaga?
Pot ser la nit que li causa fredor
o pot ser el sol que ja no la vol
sempre s'amaga com un caragol
no pot suportar la seua tristor.
La lluna i el sol es volen besar
però aquests dos no es poden ajuntar
i viuen esperançats en l'atzar
trobar-se prompte i poder-se eclipsar.
Si veus la lluna que està somrient
no la cregues ni mica, doncs no ho sent
sol i lluna, trist distanciament
dos astres que es continuen volent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada